7.8.14

No vol votar, vol proclamar


One thing I learned from my father is to try to think as the people around you think...and on that basis, anything is possible. -Michael Corleone ― Mario Puzo, The Godfather



 Aixis, amb empatia, fem doncs l'exercici de posar-nos en la pell dels independentistes, en concret del líder d'ERC, ens preguntem per la seva estratègia i ens fem la següent pregunta: Com assolir la independència de Catalunya?





Pla A- La consulta. Segons ANC; consulta 9N, proclamació a l'abril 2015 i  negociació amb l'estat espanyol.

No viable, no hi haurà consulta, Espanya no negociarà mai la sortida de Catalunya ni que els convingués. Qui pensi que l'Estat espanyol negociarà la sortida de Catalunya ja pot deixar de llegir perquè aquesta opció està fora de la meva realitat (1). Hi haurà conflicte, i els líders d'Esquerra ho saben des del començament.


Pla B- Les plebiscitàries seran el 2016.  Uns i altres coincideixen  SCC i la CATN

No funcionaria; no poden esperar el 2016, massa llarg. Això implica sis convocatòries des d'ara:

1-Municipals Maig 2015
2-Generals parlament espanyol Novembre 2015
3-Plebiscitàries autonòmiques convocades per Mas 2016
4-Constituents
5-Referèndum aprovació constitució
6-Eleccions parlament català

Són tres, quatre anys mínim, massa llarg. Té molts perills; es necessita momentum d'excitació popular, com diu el Soler: "El procés és un estat d’ànim i l’emotivitat és molt voluble", la bombolla por esclatar en qualsevol moment; bastaria amb una davallada electoral o punxada de mobilització, o pot haver-hi canvi de govern espanyol amb una coalició d'esquerres i/o nacionalistes dialogant i això posaria en perill el procés. Un repensament de CiU, un canvi de clima econòmic o electoral en l'aparició de nous partits, oferta de tercera via, o qualsevol fet imprevist. Sabem que hi haurà una reacció de l'Estat, aquesta pot impedir el procés si és abans de tenir un resultat consultori o plebiscitari. No té gaires probabilitats d'èxit. El projecte necessita un primer cop que no tingui tornada enrere, que generi la confrontació sense sortida.



Pla C- Proclamació a les Municipals 2015. A la campanya se signa un manifest entre partits i associacions per donar-hi caràcter plebiscitari (amb l'ambigüitat necessària), i si les enquestes es compleixen, es tira de la tradició del balconing català.
Objectiu: crear el conflicte. El conflicte no és només condició sine qua non, probablement pensen que és condició suficient. El mateix conflicte portarà la reacció i la independència. No parlo d'un conflicte armat sinó d'un conflicte social, a lo Ganhdi, a lo independencia de l'India.
When there are two million people in the streets of Barcelona for one, two, three days, what will the public opinion in Europe say?" he said. "What will financial markets say?"
"Does someone think we aren't capable of halting the Catalan economy during one week?"



La millor opció per diversos motius:

1- El màxim momentum d'excitació popular serà a la primavera 2015, després de les celebracions del tricentenari i diada 2014, el referèndum d'Escòcia, la frustració de La Consulta (l'excusa necessària perquè lo més important i difícil d'una DIU és l'adhesió popular) amb mobilitzacions per la anul·lació de la llei per part del TC, el mateix 9N, i tot el que puguin inventar (i les reaccions que hi haurà del PP) en els pocs mesos entre novembre i les municipals. Un calendari fet a mida per escalfar la campanya de les municipals.

2-Victoria electoral aclaparadora. Es necessita un cop esclatant de legitimitat, millor com més aclaparadora i en el moment de màxima tensió. És a dir guanyar unes eleccions.

Unes municipals són perfectes: La victòria es mesura en nombre de municipis guanyats. Un mapa on puguis dir hem guanyat al 95% del territori és molt més convincent que dir que tens el 50% de l'electorat (si arriba). Aquest son els resultats per municipis deles europees del 2014, les enquestes més recents donen encara més avantatja.



Quan ens adonem serà massa tard, perquè no és una campanya nacional sinó milers de municipals, quan es vegi venir evitar una victòria aclaparadora serà molt difícil.

3- Els precedents històrics i sobretot el mite creat de Macià. Em remeto als post anteriors.

4- Té l'avantatge del calendari curt. Si les municipals són plebiscitàries, després es convoquen eleccions al parlament català i ja poden ser anomenades constituents. Només quedarà el referèndum i les “primeres eleccions ordinàries”. Un anyet i fet.

5- La sorpresa del cop de mà. És, com he comentat, necessari un primer cop sense tornada enrere per evitar que la reacció de l'estat imposi la seva autoritat per la força. No es tracta de jutjar a ningú, és una qüestió estratègica si un vol tenir èxit en el seu propòsit. La sorpresa és un factor positiu per l'èxit del pla.

6- Tàcticament les forces polítiques alimenten la situació. Convergència i Mas són més reticents al conflicte, al cap i a la fi són conservadors, no revolucionaris, però estan atrapats en l'huracà, un cop de timó seria mortal per Convergència. Rajoy també està atrapat, però feliç. És la seva estratègia de sempre, deixar podrir el problema fins que no hi hagi més remei que intervenir, llavors qualsevol intervenció serà una demostració de fermesa i proporcionalitat, la por i el nacionalisme espanyol tornarà a omplir les urnes espanyoles de vots del PP.

Com sempre ERC i PP s'autoalimenten, la diferència és que aquest cop ambdós es comporten com a 
Madman (Nixón dixit). ERC no pot esperar a després de les eleccions generals de 2015 perquè hi ha el risc d'un govern del PSOE o qualsevol coalició d'esquerres o nacionalistes que seria massa conciliadora per donar el cop.
(PD: "Si l’independentisme vol guanyar la batalla ha de ser intel·ligent, sí. Inclusiu, sí. Subtil, sí. Generós, sí. Dialogant, sí. Però també ha de ser ràpid: a partir del 25 de maig, les condicions canvien. Molt."-  Abans del maig -  Eduard Voltas)

7- ERC necessita donar el cop de conflicte ràpid sinó s'arrisca a perdre aquesta rauxa nacionalista, l'actual associació entre democràcia i independència, de millora econòmica i de certa fatiga de la ciutadania i tot el moviment pro-consulta que inclou a molts que votarien no o si-no, amb el temps es pot dissoldre.

             Josep-Lluís Carod-Rovira - No podem perdre
"Sabem que volem guanyar, que per primer cop podem guanyar i, sobretot, que hem de guanyar. I si ens cal guanyar és, precisament, perquè a la velocitat que anem i amb la gentada que hi ha implicada en aquesta aventura col·lectiva, no podem perdre (...) Com que ara disposem d’una base social d’una magnitud impensable fa quatre dies, si ara perdem, la confiança de la gent en la política, com a instrument per a avançar, resoldre problemes i satisfer il·lusions, perdrà molts punts i l’allunyament i la distància entre ciutadania i política es dispararà"
Lluís Maria Xirinacs. Cartell La independència no es demana, es pren.





Conclusió: el C és el pla, les Municipals de maig 2015, un bon pla. Suposo que a la gent seriosa li semblarà una pixada fora de test.... humm... sí? Doncs quin és pla? M'encantaria escoltar una opció creïble, els comentaris són teus.

No se m'acut cap altre amb possibilitats d'èxit. Jo no sé què passarà, no sé què tenen al cap, només especulo.... jugarem al 25 maig, negre, imparell i passa.




-----------------------------------------------------

El raonament fins aquí- La confiança emocional vers l'acceptació de  l'obvietat

Per ficar-nos al seu cap només cal acceptar dues obvietats, quelcom que sabem tots, que sempre hem sabut i que ells saben de bon començament;

1- Per tenir independència cal un conflicte.

2- No hi haurà consulta (1).

No és que s'enganyin és que Junqueres no vol votar, vol proclamar. Gairebé com si fos una mena de tradició catalana frustrada. Per la proclamació cal una excusa, exaltar a la gent, per això no l'ha volgut pactar mai. Junqueras es pot imaginar com el Gahndi català que portarà la llibertat al seu poble oprimit seguint la particular tradició catalana de proclamació sobiranista a la qual tanta referència fan.

De fet, el més important, el més difícil d'acceptar, la clau per entendre-ho, és emocional. En política la credibilitat ho és tot. És difícil qüestionar la confiança amb algú que projecta una aura de bonhomia i credibilitat. Qüestionar una persona amb un to i un posat pausat, conciliador, amb un discurs farcit d'amabilitat, proximitat i humanitat, amb paraules que s'allunyen de l'agressivitat dominant. Qüestionar una persona amb una narrativa que inclou una explicació i una solució històrica i emocionalment coherent, intel·lectualment molt construïda i alhora oberta tothom, que identifica un enemic clarament -al que, malgrat la seva perversitat, diu estimar-, una narrativa amb una definició transversal i redemptora de nosaltres, progressista i creient. Qüestionar una persona amb un missatge que retorna l'autoestima en un futur pròxim i unificador de país en un sentiment sempre present. El més difícil és qüestionar una persona, un líder social, moral e intel·lectual amb qui hom pot crear un lligam d'empatia en temps difícils. Inclús per aquells que no compartim els seus objectius és difícil de creure que sigui capaç d'un gran engany, de ser fonamentalment manipulador, ens és difícil de qüestionar-lo moralment. Però Junqueras no és el que sembla, no és mala persona, però ell es creu intel·lectualment legitimat per portar al seu país al seu imaginari ideal, encara que aquest no vulgui majoritàriament, encara que sigui necessari un conflicte, encara que hagi d'enganyar. Un cop fet aquest dolorós pas emocional tot quadra sol, els fets i l'estratègia liderada per Junqueras cobren sentit:

No entenia com encaixaven les actituds d'ERC sobre la consulta; sobretot, so-bre-tot, és xocant, exasperant, l'absurda obcecació, la surrealista insistència que la legitimitat moral farà real per si mateix un fet desitjat, una consulta malgrat l'obscura realitat del poder efectiu i l'experiència històrica (repetir el fracassat pla Ibarretxe), malgrat l'evident actitud, cultura, i coneixement del discurs de l'actual govern espanyol, malgrat l'expressa, explicita i repetida negació dels poders executius, el Parlament i el Tribunal Constitucional, malgrat el coneixement que tots tenim i hem tingut per generacions de la política nostra, sense negociació, sense contrapartides, sense especificar amenaces, pel miracle de la gràcia moral feta carn. Quina estratègia era aquesta? Quin estrateg polític pot arribar a aquest nivell d'autoengany? ... No ho entenia.

Però no només això, tampoc  no entenia la negació d'un pla B que donés esperança als seus, i sobretot si vols negociar o forçar la consulta té més sentit fer com Mas, amenaçar amb un pla B. Tampoc tenen sentit les arengues, preparacions de recursos  i estrategies electorals d'ERC més per les municipals de maig 2015 que pel 9N. No es suposa que a l'abril 2015 ja hi hauria proclamació segons el pla A? No vindrien després la convocatòria de Corts Constituents i tot el merder de ruptura i muntar un país? Es més, per què Junqueras califica les eleccions municipals del proper 25 de maig, especialment Barcelona,  de repte "immens"? Remata dient "No estem segurs de com anirà el 9 de novembre, farem de tot perquè vagi tan bé com sigui possible. Vagi com vagi, les eleccions municipals seran importantíssimes"... La veritat, no sembla que s'estén preparant per una victòria a la consulta, ni per unes plebiscitàries a escala nacional.

No entenia per què ningú fa servir l'argument del "dret d'expressió" per una consulta no vinculant? Seria l'argument lògic. No entenia la manca d'interès pel resultat (al contrari d'Escòcia-70 enquestes publicades) aquí en canvi domina la insistència en els jocs de paraules del "dreta decidir" que confongui les majories de les enquestes per la democràcia i l'independentisme. Tampoc entenia l'absència de discussió sobre la interpretació dels possibles resultats de la confosa pregunta. Que passa amb un 33% NO-33% SI+NO-33% SI+SI? I un 20%-31%-49%? I un 40%-20%-40%? Que vol dir? Qui guanya? Per què negar-se a pactar la pregunta i data i després fer una pregunta dificil d'interpretar? Potser la pregunta ni el resultat no eren l'important si saps que no et deixaràn fer consulta, sinò la data; mesos abans de les municipals.


No només les incongruents actituds d'ERC sobre la consulta, també explica els moviments dintre de les associacions de municipis (que tenen la sort coincideix amb centenari de la Mancomunitat), la mitificació de Macià,.... que s'afegeixen a altres poc comprensibles actituds com l'absurda qualificació del "el missatge de la por o amenaces" per qui expressi dubtes, la negació de l'oposició frontal de les potències europees (si, es pot canviar la llei, però no volen, no els interessa), la contradicció de negar-se a negociar un canvi constitucional que té suport de l'alguns partits però assegurar que Espanya es veurà forçada a un pacte de bon grau més tard,... sense conflicte de cop canviarien?....


La insistència en una lectura tan surrealistament esbiaixada no és una absurditat epistemològica, wishfull thinking o una variació del secret de la llei d'atracció, no són totxos, no els menys prenyem, és part del pla. Tot quadra, té una clara explicació; la realitat del fet de la consulta no és el seu objectiu; no vol votar, només es tracta d'exaltar els ànims i guanyar adeptes, carregar-se de raons, crear conflicte, un crescendo d'exaltació e indignació.... i al maig del 2015, amb l'excitació d'una victòria que tinta tot el mapa, amb els precedents gloriosos, per fi, al vuitè intent, la definitiva proclamació que engés el conflicte sense tornada que alliberés a l'eternament colonitzada nació catalana.

Tot va encaminat a seguir la tradició ja estudiada i ben difosa del balconing català. No convé votar (els baròmetres d'opinió estan en contra) fins que no estigui engegat un conflicte entre estats. Des d'allà el 2008 quan Junqueras escrivia el seu llibre sobre proclames sobiranistes i va analitzar "els “set moments de sobirania”, el context, les causes, els suports i els punts febles que en van provocar el fracàs". Un pla molt madurat, inclús, donats els resultats, podríem dir que brillant, un pla que està funcionant i pot funcionar. Qui ho diria fa dos o tres anys que podríem estar davant d'un intent real d'independència? Un pot saber com començar un conflicte però no es pot saber com acaba.

Repeteixo; Jo no sé què passarà, no sé què tenen al cap, només especulo. He comprat l'últim exemplar del llibre a Amazon (sorry focs), quan arribi potser entendré quelcom més que tenen al cap, però de moment... tot coincideix tant que mira.... jugarem al 25 maig, negre, imparell i passa.

NA:
(1) Si algú s'ofèn perquè no considero realista la possibilitat de fer la consulta com està plantejada ha de tenir en compte que no pretenc discutir de legitimitats, ni raonaments. Tan sols vull fer una anàlisi de situació, per entendre i provar de preveure els fets. No tracto de valorar, legitimar, justificar cap posició. Tinc la meva opinió, sóc de la llarga tradició catalanista del federalisme, però per fer una anàlisi predictiu faig l'esforç d'intentar entendre els sentiments i raonaments dels altres, perquè són els jugadors i tracto de predir el joc. La situació actual és que el PP té majoria absoluta al Parlament, el Govern, i el TC, i els té amb una legitimitat legal i democràtica internacionalment acceptada. Podem qüestionar el sistema democràtic espanyol, però en termes d'acceptació occidental i de poder efectiu intern de l'estat, el PP pot imposar el seu criteri. És impossible imaginar-se a ni un sol membre de la dreta espanyola manifestar en públic la possibilitat de plantejar una discussió sobre una consulta independentista. Tots sabem que si algú de la dreta fes unes declaracions ni remotament semblants, el seu partit i mitjans afins se'l menjarien. Se'l menjarien, el vomitarien i escopirien a sobre, i després el jutjarien per terrorista. Encara que els convingui, no ho faran mai. I a ERC, com els altres, ho saben. L'objectiu en aquest text és la predicció, l'únic que importa és encertar, assumeixo el risc d'estar molt equivocat. Si l'anàlisi és dolent, els fets em desmentiran. Sia.