27.5.14

Junqueras, la bonhomia del conflicte


     Veig que es repeteix l'expressió que el PSC ha de replantejar-se, i és veritat en molts sentits. Però en la meva opinió personal els socialistes no hem de demanar perdó o sentir la necessitat de pujar-nos a una situació que no compartim.

      És cert que tenim cert grau de consternació. Consternació per com un missatge enganyós ha calat a la societat catalana. El senyor Junqueras, com home extraordinàriament intel·ligent que és, sap que el divorci amistós és impossible. És impossible i ho sap, ho ha sabut sempre. És impossible imaginar-se a ni un sol membre de la dreta espanyola plantejar en públic la possibilitat de negociar una sortida de Catalunya.
Si algú de la dreta fes unes declaracions ni remotament semblants, el seu partit i mitjans afins se'l menjarien, se'l menjarien, el vomitarien i escopirien a sobre, i després el jutjarien per terrorista. Encara que els convingui, no ho faran mai. I el senyor Junqueras, que renuncia a pactar precisament per això, ho sap. Sap que la independència sense conflicte és impossible.


      Junqueras ho sap. És impossible una sortida amistosa i sap també que la majoria no desitgen la seva independència. L'única possibilitat de canvi sense conflicte és amb un canvi de majoria al govern espanyol. (1) Però per la independència que ell vol és necessari un conflicte. Una conclusió evident per qui faci la reflexió ara o anys enrera, quan pocs somiaven. Un conflicte que hi haurà que forçar, que els catalans no han assumit, que hi haurà que amagar fins que el necessari sigui inevitable. S'inspira en el passat.

"Those who make peaceful revolution impossible will make violent revolution inevitable"
John F. Kennedy

    Per això Junqueras enganya. Amaga la necessitat fins que sigui inevitable.

Un segon paral·lelisme és el dels moviments de protesta, que tant a Catalunya com a les Repúbliques Bàltiques han tingut un efecte transformador. Com ha explicat el professor de la Universitat de Princeton Mark Beissinger, la mobilització nacionalista a l’antiga Unió Soviètica va tenir l’efecte de convertir “l’impossible en l’inevitable”

 Letònia, Catalonia i els límits de l’impossible   17/09/2013   Laia Balcells --Cercle Gerrymandering
     L'impossible en inevitable, o dit d'una altra manera, el conflicte fins que no hi hagi més sortida, és una forma retòrica quan el mateix conflicte sembla impossible, ni desitjable, de fet ni l'objectiu d'independència és desitjat per la majoria, cal arribar doncs "sense voler", cal amagar la intenció. Poc a poc uneix, exalta, és retroalimenta, formarà el consens majoritari i farà qualsevol altra opció impossible, és el camí de la minoria cap a un objectiu impossible. Un cop tancats no queda una altra però fer esclatar els murs.

     Que quedi clar que considero al senyor Junqueras un bon home, amb bons instints i vocació de servei, un home molt capaç e intel·ligent. Però el seu plantejament té una deformació.

    El professor d'universitat d'historia ha arribat a la conclusió que per assolir la seva idea de Catalunya és necessari un conflicte. Un conflicte que els catalans no poden entendre.
 
     Ell, com a estudiós de la història, sap que el conflicte ha sigut comú aquí i arreu, és la norma al llarg de l'historia, el professor ha assimilat el conflicte permanent dels llibres. Però pensa que els catalans som massa incultes per entendre-ho. Massa acomodats per estar a l'altura dels requeriments de la història. No hem passat els milers d'hores de lectura i reflexió sobre el passat, no hem viscut els patiments dels nostres avantpassats com ell, i no la podem entendre com ell, en la seva grandesa i glòria. Pel que el senyor Junqueras creu que és necessari un conflicte encara que els catalans no ho poden entendre.

    Ens enganya pel nostre bé. Arribarà el dia que ho entendrem... 

 ....

    La meva resposta al professor és que aquesta és una visió amb deformació professional.... passa sovint a les millors famílies, als més instruïts.

    Estimat Senyor Junqueras: El sXXI és diferent. El joc ha canviat.

    Els últims 200 anys el joc de construir societats ha canviat. La consolidació de la democràcia, les revolucions tecnològiques, han canviat a la humanitat. En les societats modernes la pau, la democràcia, l'estat de dret, de benestar, la tecnologia, l'esperança de vida, la mortalitat, el nostre domini de la natura de la qual ja no depenem, han canviat el joc.

    Ara podem autodestruir-nos, decidim quines espècies moren o viuen, amb tots els defectes de la nostra societat vivim en pau, en democràcia, i avui el conflicte NO ÉS ADMISIBLE.

     NO ES POT INTERPRETAR EL SXXI AMB LES CLAUS DE L'HISTORIA.
     EL CONFLICTE NO ÉS NI INEVITABLE, NI NECESSARI.

     Però el que més em trasbalsa no és tant el personatge. Com a socialista la pregunta que em pica al cap és una altra.

    Com pot calar un missatge axis entre gent ben informada? Com pot imaginar-se un pacte amb
qui saps és irracionalment agressiu i autoritari? Sense conflicte! Es tornaran bens de cop! Racionalitzar que les potències europees ens recolzarien en contra dels seus interessos, pensar que una Catalunya independent estarà lliure de conflictes polítics, econòmics, .... Com tanta gent pot tenir aquest nivell de racionalització esbiaixada?

     Aquesta és la pregunta que més em preocupa. La pregunta que es faran en el futur. En què pensaven? No ho sé. No ho acabo d'entendre. Però en les meves cabòries incloc una percepció d'aquest fervor nacionalista. O més aviat una mancança. No sento la descripció del nou país en una narrativa evocadora, si identitària, si agressiva, però els arguments no inclouen valors o idees de societat.

   Sincerament crec que si molts catalans són propensos a racionalitzacions esbiaixades, és perquè d'alguna manera volen el conflicte. Un canvi, un cop d'afirmació i autonomia, però els baròmetres d'opinió mostren una immensa majoria que se senten quelcom espanyols sense deixar de ser catalanistes. Volen distanciar-se i tornar alguna bufetada, crec, a l'oligarquia espanyola. El català emprenyat ha trobat en la consulta la forma “civilitzada” de tornar-s'hi contra una plutocràcia de dretes espanyolista. Una plutocràcia que porta dècades obscenament tancada i extractiva, arrogant, retrograda, embolada de mitjans permanentment agressius, insultants, hereva d'una tradició imperialista explotadora, orgullosa d'una cultura del poder, de guanyadors i perdedors, de drets de conquesta, com repeteixen ells són "La Capital", ostentosa d'una tradició de“señorío”.

     En un camp ja ben fèrtil un brillant historiador oportunista, un gran orador amb vocació de
glòria, un pare que ens oculta la necessària duresa del camí ens pot ficar en un conflicte per una idea intel·lectualitzada de la història.

    Bé, almenys aquesta és la meva opinió actual. Jo també racionalitzo per intentar entendre i
avui després dels resultats necessitava posar-ho ....
Lluís Castellà Pericàs






------------------------------------------------------------------------------------



Notes varies

  1. L'única possibilitat de canvi, de consulta, sense conflicte és amb un canvi de majoria al govern espanyol. Llavors si és possible, transferència de competència amb una pregunta pactada (2) o un referèndum de canvi constitucional que pot ser un pack de coses (cap d'estat, llei electoral, de partits, garantia estat benestar, independència judicial, independència òrgans de control, transparència, etc.).
  2. La pregunta, parlem-ne. Primer; imposada a priori, no és negociar, després el parlament t'ho nega i ja estàs més prop del conflicte... com era de preveure. No és una estratègia brillant, és simplement l'estratègia del conflicte. Segon; la pregunta actual és una merda, UNA MERDA. Capciosa, impossible d'interpretar, i el pitjor com les respostes no són interpretables; la ciutadania no l'entén. Què vol dir un sí-no? Per què no hi és l'opció federal? ... La pregunta
    és de fet una altra trampa que busca el conflicte, una altra. Un altre joc de
    paraules en aquesta permanent cerca del xoc final sense sortida, com el dret a decidir, com
    les acusacions que es fan a anàlisis com el meu de missatge de la por o amenaces (com si jo tingués algun poder d'amenaçar a ningú) o evidentment de botifler... o amb mi o contra mi.

    Ja posats amb jocs de paraules la meva preferida és l'acusació de mentalitat d'esclau per rebutjar la llibertat... hu, La Llibertat, quina paraula més màgica, cada un de nosaltres té la seva
    definició, serveix per cada anhel, cada desig, cada frustració, cada necessitat que cada un de nosaltres puguem sentir o imaginar i per la seva gràcia és capaç d'elevar-les en una abstracció que uneix multituds si pot identificar un enemic comú. El problema és que un cop vençut cal convertir-la en una realitat, definir-la, i és llavors quan es manifesta esmunyedissa. Lluitar per la llibertat és molt més fàcil que construir-la. Li tinc prou respecte per haver-li dedicat un temps al concepte, la meva definició favorita és d'en Hegel "el reconeixement d'una necessitat", però no considero el meu enemic, ni estúpid, qui pugui pensar o sentir diferent.

  3.  Potser hi ha algú lector que no comparteixi la principal assumpció d'aquest text: Junqueras cerca el conflicte. Potser algun lector creu que la sortida pactada és el pla del professor. Però a hores d'ara no només és evident on ens porta, sinó que tota l'estratègia parlamentaria,
    política, mediàtica és homogènia en aquesta direcció. Ha sigut un continu d'actuacions, de propostes que sap que no pot guanyar (en democràcia només es porta a vot el que es pot guanyar o quan un cerca carregar-se de raons pel pròxim pas), els seus permanents
    jocs de paraules, de negació d'anàlisis de futur racionals, ... és, jo crec, evident.

    Si és un home molt reflexiu, molt empàtic, brillant, admirable, fàcil de creure e inclús d'estimar. Una llum amb un missatge de futur, amb un to quasi religiós de bonhomia, si crec que és un gran home. No crec que hi hagi malicia, jo també l'admiro i respecto. Però té un ideal i és possible que si creguí intel·lectualment legitimat per portar-lo a terme encara que hagi de fer política confusa en cada moment. És, probablement ell pesa, el que fan als líders.




    -------------------------------------