El federalisme

Avui he llegit a algú que fa referencia a un fals federalista i m' ha dolgut, pel que he ajuntat algun text que ja tenia escrit i alguna referència d'algú que personalment admiro.

El catalanisme, des de la primera vertebració com un moviment polític al segle XIX, sempre ha estat entre el regionalisme i el federalisme, l'independentisme ha estat sempre testimonial.

Des del president més estimat pels catalans avui, Companys, fins al president Maragall, passant per Antoni Rovira i Virgili, August Pi i Sunyer, Andreu Nin, Francesc Layret, Pompeu Fabra, Valentí Almirall, Josep Irla i Bosch, Santiago Rusinyol, Rafael Campalans, Joan Maragall i Gorina, etc. etc. etc... I això si excloem a regionalistes com Prat de la Riba, Cambó, Carrasco i Formiguera, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, i tants d'altres que en algun moment han defensat a Catalunya com a nació, les Constitucions Catalanes de les Bases de Manresa de 1892, l'Estatut de Núria del 1932 (1) o l'ideal ibèric (“la federació que uniria com a pobles lliures totes les pàtries naturals, totes les llengües peninsulars” - Joan Maragall ).

El federalisme internacional també ens ofereix noms èpics com John Adams, Alexander Hamilton, Jay... El federalisme és comú al món perquè són comunes les nacions de nacions on alguna part vol tenir algunes competències d'estat, sense apel·lacions superiors. Res de nou o estrany. Per mi és tan obvi com a solució, que en arribar a aquesta conclusió no és casualitat coincidir amb tots els catalanistes demòcrates històrics. 

Aquí a més va lligat amb el republicanisme, amb tota la història de defensa dels drets ciutadans, de defensa de la democràcia, de lluita vers el classisme i autoritarisme castellà i la burgesia aclaparadora catalana. La bandera tricolor sorgeix espontàniament el 1931 en record a la bandera del Partit Federal del president de la Primera República, Pi i Margall. Personalment crec que és el millor candidat a mite fundacional no només del federalisme sinó inclús del catalanisme mateix, bé, almenys d'una part, la fins ara més progressista i trencadora.


Ho veig com totes les propostes progressistes, com l'educació o la sanitat universal, les pensions etc. generacions de lluita per vèncer les resistències conservadores però un cop implantat, com simplement funcionarà, ja no hi haurà tornada enrere.

Sóc federalistes perquè satisfà les tres demandes fonamentals i perquè coincideix a més amb els meus sentiments, defensor orgullós del meu catalanisme, i alhora el meu sentiment de complicitat, de compartir el mateix univers vital, els mateixos records mediàtics, les mateixes discussions, el mateix referencies des de la infantesa amb tots els que com jo viuen i parlen al món espanyol. Quan he viscut a l'estranger en cultures llunyanes i poc acullidores la colònia espanyola no és l'enemic sinó el refugi. Però com deia Machado "una de las dos Españas ha de helarte el corazón" l'altra, la tricolor, te l'encén.

Sí, la dreta castellana té una plutocràcia obscenament tancada i extractiva, arrogant, retrograda, embolada de mitjans permanentment agressius, insultants, hereva d'una tradició imperialista explotadora, orgullosa d'una cultura del poder, de guanyadors i perdedors, de drets de conquesta, com repeteixen ells són "La Capital", ostentosa d'una tradició de“señorío” però nosaltres no som aixis. S'hi ha imposat un nacionalisme agressiu, que cerca el conflicte i menysprea a qui no pensa igual.

Un cop al col·legi (fa 30 anys) em vaig fer el carnet de nacionalitat catalana (per correu, 300ptas) . Darrere posava: Catalunya no és la millor terra del món, és la meva. Ara als 43 no necessito que ningú em doni el carnet de nacionalitat, no tinc per què pensar com altres. Sóc nascut, criat a Catalunya, fill de pares i avis catalans, però sobretot, so-bre-tot: sóc català perquè em sento català. I quan vaig als pirineus vaig en cua seguint el guia i dient "oh! ke maku!", i quan viatjo per les carreteres de Girona, angoixat per què no sé on estic, paro i pixo un pi, Em miro el melic de rebonic que el tinc cada dia, i em fot haver de posar una quantitat fixa al pot quan surto amb bascos si vaig curt de diners. Pel bo i pel dolent, i sí, federalista perquè és el que sóc.... i paro que ara ve que vull que m'enterrin entre la platja i el cel... i és massa llarg.

Lew perix

The mummy problem-lecciones de ww

Todos los de mi generación que somos más o menos adictos a la política tenemos un referente: the west wing (ww). No somos pocos los que hemos devorado la serie con entusiasmo.

En el capítulo The mummy problem (links capítulo entero en inglés y castellano) tiene algunas cosas especiales. Una, la introducción de un personaje que me mola; Meet Lou. Otra; la banda sonora con “Jetairline” de la Steve Miller Band.

Pero lo mejor obviamente son el par de lecciones de política de turno.

1- Fill the vacuum: la importancia de lo icónico. Todo personaje se caracteriza públicamente por unas pocas etiquetas, es inevitable, el ser humano necesita sintetizar y usa de sus recursos, tanto clichés, símbolos, banderas, o lo que sea para ordenarse en el mundo. O te pones tu las etiquetas que te distingan o te las ponen otros. Fill the vacuum. En realidad estas a largo plazo no son tan importantes, son como la cara, te acostumbras y las aceptas como parte del personaje, pero a corto te distinguen.

2-El control del tema de conversación: Dígase del hecho que en una contienda electoral las partes luchan más por centrar la conversación en el tema que son percibidos como favoritos que de ganar la conversación en si misma, cosa harto difícil por que los roles ideológicos van ligados a los temas, Pero tal como acaba el capítulo la conclusión es que si no puedes cambiar la conversación, aunque parezca que el tema es suyo, se puede ganar si tienes argumentos. Elegir el campo de batalla es una estrategia importante, pero no una ley de victoria, es un factor más, de hecho se pasan todo el capítulo discutiendo si seguir o no esa estrategia.

A partir de ese capítulo podemos ver que la lucha por controlar la conversación es constante y durísima siempre, en cualquier condición, lo que nos lleva de vuelta a casa.

Hoy en Cataluña tenemos un monotema, e intentarlo cambiarlo es imposible. Es imposible porque se ha conseguido enmarcarlo como tema histórico, porque coincide con las fobias históricas a ambos lados. Es imposible porque genera morbo y atrae las audiencias de cualquier medio que lo toque. Es imposible porque es la única fuente de ilusión y conflicto en medio de una crisis. Pero sobre todo es imposible porque en la estrategia de los hoy principales partidos catalanes está agitar, exprimir, alimentar la tensión informativa de forma constante hasta la batalla final, no la van a soltar. Pero por si esto fuera poco hay otro factor clave, en el otro lado de la conversación también alientan el conflicto. El pp espera sacar réditos electorales de la confrontación con el bloque independentista (1), nada nuevo. Si cambiar de tema en condiciones normales ya es difícil, con un exaltado amenazando es imposible, con dos enfrentados es una condena.

Puede, como dice el episodio, ocurrir un imprevisto; brote ébola, atentado, caso de corrupción, catástrofe, etc. y de hecho hay que estar preparados, especialmente las últimas semanas de campaña. Pero a día de hoy lo único previsible que va a ocurrir es que ERC se la va a pegar. Junqueras ha apostado desde su nombramiento como presidente de ERC a una sola cosa: proclamación, proclamación, proclamación y corto plazo. Primero se verá el engaño permanente de juegos de palabras (democracia/independencia, volem votar, libertad, pactarán, la UE nos apoya, etc.) y dos; a la hora de la verdad los catalanes no están por un conflicto. Se ha impuesto un corto plazo imposible de cumplir por lo que habrá hostia segura. Encima sus tácticas incluyen el engaño y la decepción. Por rechazo al engaño y al conflicto; se la pegarán.

El poder de la narrativa

Tengo pendiente un texto, al que le tengo muchas ganas antes de empezar, sobre la importancia de crear narrativas en política, de cómo estas definen a los candidatos, las ideologías, crean los marcos que mueven masas, los marcos emocionales que luego cada uno racionaliza en su propio universo y lenguaje. El poder de esos marcos es una de mis obsesiones desde hace ya años por el poder que tienen en la sociedad, he hecho referencia a ello en diversos post.

Lo he llamado normalmente cerrajón epistemológica, es una terminología academizoide, pero está en la misma línea de las tendencias de la comunicación actuales de crear marcos de pensamiento, de lectura de la situación, como diría la gente cool; el story telling, framing, etc. Conlleva una marco explicativo de dónde estamos, cómo hemos llegado hasta aquí, cuáles son las soluciones, quienes son los buenos y los malos (culpables) y porque lo son,  pero sobre todo; quiénes somos (qué nos distingue y define, con orgullo y autoestima), porque en definitiva lo que digo me define. No es existencialismo...., o sí, pero es la forma de comunicar una ideología emocional creíble que cale. Y lo más importante; funciona mucho mejor que la ristra de argumentarios propios de las discusiones que solo convencen a lo ya convencidos. Baste ver las narrativas explicativas que dominan los debates hoy en nuestro país: gente vs casta, España vs Cataluña, gente seria vs despilfarradores, u otras explicaciones simplificadoras, conflictivas, definidoras. Un político sin narrativa es un apéndice de las siglas y de un partido más o menos definido, prácticamente no existe, un político con una buena narrativa enraizada en el imaginario popular, bien construida histórica, emocional e intelectualmente despierta pasiones.

Un par de artículos que han motivado este minipost, en la línea de dar una narrativa explicativa de lo que nos pasa....( je) y hasta que punto este es un tema “cabdal” para entender la realidad en que vivimos.

 Cataluña y el pensamiento mágico - Laura Freixas -El País 27 SEP 2014

Ficciones convenientes -Antonio Muñoz Molina El País 27 SEP 2014

Tengo pensado incluir notas de ejemplos actuales, sus componentes,¿por qué es importante en política? ¿por qué funciona?, incluso de una metodología para construirlas, etc. 

Como aperitivo dos libros clásicos que me han impactado e influido mucho a lo largo de los años en mi forma de pensar y ver al ser humano:

La construcción social de la realidad -Peter L. Berger; Thomas Luckmann

Me cambió mi forma de ver todo, así de simple. (1)

El héroe de las mil caras - Joseph Campbell

En este libro, dicen las malas lenguas, se basó Lucas para escribir la saga de Star Wars y J. R. R. Tolkien para su saga del Señor de los Anillos. Es decir, es la fórmula del mito que cuando se ha puesto a prueba ha funcionado, lo que creo dice mucho de la teoría psicológica implícita, a parte del detalle que la teoría de Campbell nace del estudio antropológico de multitud de culturas. (2)

Algún día lo escribiré... es uno de esos curros pendientes que nunca llega, o como decía la Creedence “Someday never comes”

lcp

No vol votar, vol proclamar

“One thing I learned from my father is to try to think as the people around you think...and on that basis, anything is possible. ” -Michael Corleone ― Mario Puzo, The Godfather

 Aixis, amb empatia, fem doncs l'exercici de posar-nos en la pell dels independentistes, en concret del líder d'ERC, ens preguntem per la seva estratègia i ens fem la següent pregunta: Com assolir la independència de Catalunya?

Pla A- La consulta. Segons ANC; consulta 9N, proclamació a l'abril 2015 i  negociació amb l'estat espanyol.

No viable, no hi haurà consulta, Espanya no negociarà mai la sortida de Catalunya ni que els convingués. Qui pensi que l'Estat espanyol negociarà la sortida de Catalunya ja pot deixar de llegir perquè aquesta opció està fora de la meva realitat (1). Hi haurà conflicte, i els líders d'Esquerra ho saben des del començament.

Pla B- Les plebiscitàries seran el 2016.  Uns i altres coincideixen  SCC i la CATN

No funcionaria; no poden esperar el 2016, massa llarg. Això implica sis convocatòries des d'ara:

1-Municipals Maig 2015

2-Generals parlament espanyol Novembre 2015

3-Plebiscitàries autonòmiques convocades per Mas 2016

4-Constituents

5-Referèndum aprovació constitució

6-Eleccions parlament català

Són tres, quatre anys mínim, massa llarg. Té molts perills; es necessita momentum d'excitació popular, com diu el Soler: "El procés és un estat d’ànim i l’emotivitat és molt voluble", la bombolla por esclatar en qualsevol moment; bastaria amb una davallada electoral o punxada de mobilització, o pot haver-hi canvi de govern espanyol amb una coalició d'esquerres i/o nacionalistes dialogant i això posaria en perill el procés. Un repensament de CiU, un canvi de clima econòmic o electoral en l'aparició de nous partits, oferta de tercera via, o qualsevol fet imprevist. Sabem que hi haurà una reacció de l'Estat, aquesta pot impedir el procés si és abans de tenir un resultat consultori o plebiscitari. No té gaires probabilitats d'èxit. El projecte necessita un primer cop que no tingui tornada enrere, que generi la confrontació sense sortida.

Pla C- Proclamació a les Municipals 2015. A la campanya se signa un manifest entre partits i associacions per donar-hi caràcter plebiscitari (amb l'ambigüitat necessària), i si les enquestes es compleixen, es tira de la tradició del balconing català.

Objectiu: crear el conflicte. El conflicte no és només condició sine qua non, probablement pensen que és condició suficient. El mateix conflicte portarà la reacció i la independència. No parlo d'un conflicte armat sinó d'un conflicte social, a lo Ganhdi, a lo independencia de l'India.

Junqueres al WSJ

When there are two million people in the streets of Barcelona for one, two, three days, what will the public opinion in Europe say?" he said. "What will financial markets say?"

"Does someone think we aren't capable of halting the Catalan economy during one week?"

El numeret del balcó

A ERC hi ha una querencia especial pel numeret del balcó que volen convertir en quelcom d'una tradició. Fa uns dies vaig comprar un fulletó de 1932 a la Llibreria Antiquària Manuel Del Pino:

“Breu historial de la Plaça de la República ( Plaça de Sant Jaume), que la Comissió de Cultura ofereix als alumnes de les Escoles de la Ciutat en celebració del primer aniversari de la Proclamació de la República.Tip. Occitania. Barcelona, 1932”

Comença aixis:

"La plaça de la República és com un resum de la història de la Ciutat. És, i ha estat sempre, una part essencial del seu cos: el cor, s'ha dit moltes vegades.

Tots temps, els grans moviments de Barcelona, o bé han nascut en aquesta plaça, o bé s'hi han congriat aviat, i només amb el ressò que hi han pres, han pogut fer-se poderosos per envair tota la ciutat. Les més distanciades manifestacions hi han anat a cercar una mena de consagració ciutadana."

Sorry dudes, no tinc escaner, son fotos de mòbil.

 Barricades a la plaça de la Constitució durant les revoltes de l'any 1842, que provocaren el bombardeig de Barcelona des del Castell de Montjuic

 El poble victorejant la Primera República, el dia 14 de febrer de 1873

 14 d'abril de 1931.- Una generació omple la plaça on acaba d'esser proclamada la República

 Breu historial de la plaça de la República que la comissió de cultura ofereix als alumnes de les escoles de la ciutat en celebració del primer aniversari de la Proclamació de la República.

foto- Una alegoria de La República al balcó de la Generalitat.

Com no, acaben amb les paraules de la proclamació d'en Macià a les Municipals del 31.

"En nom del poble de Catalunya, proclamo l'Estat Català que amb tota cordialitat procurarem integrar a la federació de Repúbliques Ibèriques, ajudant-les a instaurar el nou règim amb totes les nostres forces.
Queda des d'aquest moment, format el Govern de la República Catalana, que es reunirà al Palau de la Generalitat. Els que formaran el Govern de Catalunya estaran d'ací endevant disposats a defensar les llibertats del nostre poble i disposats a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República"

No vull un altre cop entrar en llargues discussions sobre el text. Aquesta és una altra versió nova per mi; sembla que de bon començament ja parla de Generalitat, crec massa puntuada, com tot el fulletó, no fa referencia a Pacte de Sant Sebastià com si ho fa el document oficial i  la gravació del mateix Macià, sembla una altra versió d'oïdes. El que trobo més curiós és la combinació d'aquesta gent per demanar amb tota cordialitat que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República... hey, amb tota cordialitat.

L'anterior post ja vaig fer referencia a com avui estan creant el mite de la proclamació de Macià amb referencies de documentals-ficció i altres. A reu on mires t'ho trobes. Junqueras ja va escriure un llibre: Les Proclames de Sobirania de Catalunya (1640-1939)

Ressenya de l'editor a Amazon

Les Proclames de Sobirania de Catalunya descriuen per primera vegada, un darrere l’altre, tots els “set moments de sobirania” i n’analitzen breument els precedents, el context, les causes, els suports i els punts febles que en van provocar el fracàs. Les proclames mai no han estat una maniobra aïllada dels líders polítics, sinó que estaven en sintonia amb les reivindicacions socials i amb el poble mobilitzat, de tal manera que el lligam entre sobirania i millora de les condicions de vida es fa ben evident en molts episodis.

Avui podem trobar sovint com la Intelligentsia cultural catalana bromeja i juga amb la idea a les notícies, humor, política:

   Junqueres al balcó de casa seva del Polonia
Ell, amb tota normalitat, faria servir paraules sencilles

El CATN preveu una proclamació d'independència si Espanya no col·labora
Informe número 10 del CATN: El procés constituent -pg15 (19 del pdf)

Hi ha arribat un punt que per aquí sembla normal proclamar als balcons, una tradició com una altra, com als castellers, les sardanes, el modernisme, i quan hi ha nervis tenim l'opció de sortir als balcons a escridassar .... i canviar l'estat de coses, vés tu, sembla que els estrangers borratxos no han entès encara el balconing català.




.PD: Ara ja solament usen les sigles, de forma col·loquial DUI (declaració unilateral d'independència)

PD: Junqueras, la bonhomia del conflicte

PD: Després d'escriure Junqueras, la bonhomia del conflicte he anat trobant més indicis d'aquesta anàlisi. 

La narrativa és:

 Macià volia independència a l'abril del 1931, però se'n va rajà a última hora per evitar un conflicte que els catalans no volien. (1) Conclusió: cal forçar el conflicte "sense voler", d'amagatotis.

- Aquí una ficció escrita per T. Soler (un altre historiador independentista)
14 abril, Macià contra Companys on Vimeo

Macià 1:16:35 “Avui es el dia més trist de la meva vida, ho he fet per ells, per estalviar-los una guerra”

- Xavier Biosca (economista) min 10:00

“Hi ha que elevar el concepte de pàtria a lo més alt, si no ens passarà el que ens va passar al 31 que quan ja teníem l'oportunitat d'or es va acabar tot. Per què? Perquè faltava patriotisme.”

-Junqueras -

“Mai no havíem tingut  una oportunitat com aquesta. No desaprofitem com hem fet en altres moments de la historia”

etc....

Sembla que hi ha qui pensa té l'autoritat intel·lectual i moral patriòtica per forçar un conflicte encara que els catalans no ho vulguin. L'autoritat de dir que els catalans no som prou patriòtics.

Quan Margaret Pixeu va dir allò de: "Mai dubtis que un petit grup de ciutadans considerats pugui canviar el món. Veritablement, això és l'única cosa que ho ha aconseguit.". No es referia mitjançant l'engany i el conflicte.

(1)  Declaració de república 14 Abril 1931

-El document escrit de proclamació d'en Macià, que es va enviar als centres de poder (capital de comarca, ambaixades estrangeres, etc. -potser més políticament important que les confuses, no gravades, declaracions de tots els que van sortir al balcó, que no van ser pocs-) diu textualment:

“Proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D'acord amb el President de la República Federal Espanyola senyor Nicet Alcalá-Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià,”

-Macià va negar que volgués independència aquell dia, la bandera al balcó era una immensa republicana, no hi van haver estelades, ERC era una unió de partits republicans

amb posterior representació a les corts, comissió constituent i als governs de la república, l'acta fundacional d'ERC no surt cap referencia independentista, el Manifest d’Intel.ligència Republicana redactat per Campalans era explícitament federalista, etc.

-Les proclamacions d'en Companys també eren federalistes, al 1931 i al 1934, proclama:

“el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”

 (van acabar a trets entre l'exèrcit i els mossos i Companys i l'alcalde empresonats)

De fet Companys era més semblant a un socialista que a un de l'actual ERC. 
Partido Republicano Radical Socialista (PRRS)- Lluis Companys, líder junto con Marcelino Domingo del Partit Republicà Català fue uno de los firmantes del manifiesto fundacional del Partido Radical Socialista. La doble militancia no era todavía un obstáculo.

El nuevo partido defendía un Estado federal republicano con autonomía local y regional, el sufragio universal, el laicismo, la enseñanza laica, el jurado, la igualdad de clases y sexos,

Marcelino Domingo se convirtió en el líder del PRRS

-------------------------------------

Junqueras, la bonhomia del conflicte

     Veig que es repeteix l'expressió que el PSC ha de replantejar-se, i és veritat en molts sentits. Però en la meva opinió personal els socialistes no hem de demanar perdó o sentir la necessitat de pujar-nos a una situació que no compartim.

      És cert que tenim cert grau de consternació. Consternació per com un missatge enganyós ha calat a la societat catalana. El senyor Junqueras, com home extraordinàriament intel·ligent que és, sap que el divorci amistós és impossible. És impossible i ho sap, ho ha sabut sempre. És impossible imaginar-se a ni un sol membre de la dreta espanyola plantejar en públic la possibilitat de negociar una sortida de Catalunya.

Si algú de la dreta fes unes declaracions ni remotament semblants, el seu partit i mitjans afins se'l menjarien, se'l menjarien, el vomitarien i escopirien a sobre, i després el jutjarien per terrorista. Encara que els convingui, no ho faran mai. I el senyor Junqueras, que renuncia a pactar precisament per això, ho sap. Sap que la independència sense conflicte és impossible.


      Junqueras ho sap. És impossible una sortida amistosa i sap també que la majoria no desitgen la seva independència. L'única possibilitat de canvi sense conflicte és amb un canvi de majoria al govern espanyol. (1) Però per la independència que ell vol és necessari un conflicte. Una conclusió evident per qui faci la reflexió ara o anys enrera, quan pocs somiaven. Un conflicte que hi haurà que forçar, que els catalans no han assumit, que hi haurà que amagar fins que el necessari sigui inevitable. S'inspira en el passat.

"Those who make peaceful revolution impossible will make violent revolution inevitable"
John F. Kennedy

    Per això Junqueras enganya. Amaga la necessitat fins que sigui inevitable.

Un segon paral·lelisme és el dels moviments de protesta, que tant a Catalunya com a les Repúbliques Bàltiques han tingut un efecte transformador. Com ha explicat el professor de la Universitat de Princeton Mark Beissinger, la mobilització nacionalista a l’antiga Unió Soviètica va tenir l’efecte de convertir “l’impossible en l’inevitable”. 

 Letònia, Catalonia i els límits de l’impossible   17/09/2013   Laia Balcells --Cercle Gerrymandering

     L'impossible en inevitable, o dit d'una altra manera, el conflicte fins que no hi hagi més sortida, és una forma retòrica quan el mateix conflicte sembla impossible, ni desitjable, de fet ni l'objectiu d'independència és desitjat per la majoria, cal arribar doncs "sense voler", cal amagar la intenció. Poc a poc uneix, exalta, és retroalimenta, formarà el consens majoritari i farà qualsevol altra opció impossible, és el camí de la minoria cap a un objectiu impossible. Un cop tancats no queda una altra però fer esclatar els murs.

     Que quedi clar que considero al senyor Junqueras un bon home, amb bons instints i vocació de servei, un home molt capaç e intel·ligent. Però el seu plantejament té una deformació.

    El professor d'universitat d'historia ha arribat a la conclusió que per assolir la seva idea de Catalunya és necessari un conflicte. Un conflicte que els catalans no poden entendre.

 

     Ell, com a estudiós de la història, sap que el conflicte ha sigut comú aquí i arreu, és la norma al llarg de l'historia, el professor ha assimilat el conflicte permanent dels llibres. Però pensa que els catalans som massa incultes per entendre-ho. Massa acomodats per estar a l'altura dels requeriments de la història. No hem passat els milers d'hores de lectura i reflexió sobre el passat, no hem viscut els patiments dels nostres avantpassats com ell, i no la podem entendre com ell, en la seva grandesa i glòria. Pel que el senyor Junqueras creu que és necessari un conflicte encara que els catalans no ho poden entendre.

    Ens enganya pel nostre bé. Arribarà el dia que ho entendrem... 

 ....

    La meva resposta al professor és que aquesta és una visió amb deformació professional.... passa sovint a les millors famílies, als més instruïts.

    Estimat Senyor Junqueras: El sXXI és diferent. El joc ha canviat.

    Els últims 200 anys el joc de construir societats ha canviat. La consolidació de la democràcia, les revolucions tecnològiques, han canviat a la humanitat. En les societats modernes la pau, la democràcia, l'estat de dret, de benestar, la tecnologia, l'esperança de vida, la mortalitat, el nostre domini de la natura de la qual ja no depenem, han canviat el joc.

    Ara podem autodestruir-nos, decidim quines espècies moren o viuen, amb tots els defectes de la nostra societat vivim en pau, en democràcia, i avui el conflicte NO ÉS ADMISIBLE.

     NO ES POT INTERPRETAR EL SXXI AMB LES CLAUS DE L'HISTORIA.

     EL CONFLICTE NO ÉS NI INEVITABLE, NI NECESSARI.

     Però el que més em trasbalsa no és tant el personatge. Com a socialista la pregunta que em pica al cap és una altra.

    Com pot calar un missatge axis entre gent ben informada? Com pot imaginar-se un pacte amb
qui saps és irracionalment agressiu i autoritari? Sense conflicte! Es tornaran bens de cop! Racionalitzar que les potències europees ens recolzarien en contra dels seus interessos, pensar que una Catalunya independent estarà lliure de conflictes polítics, econòmics, .... Com tanta gent pot tenir aquest nivell de racionalització esbiaixada?

     Aquesta és la pregunta que més em preocupa. La pregunta que es faran en el futur. En què pensaven? No ho sé. No ho acabo d'entendre. Però en les meves cabòries incloc una percepció d'aquest fervor nacionalista. O més aviat una mancança. No sento la descripció del nou país en una narrativa evocadora, si identitària, si agressiva, però els arguments no inclouen valors o idees de societat.

   Sincerament crec que si molts catalans són propensos a racionalitzacions esbiaixades, és perquè d'alguna manera volen el conflicte. Un canvi, un cop d'afirmació i autonomia, però els baròmetres d'opinió mostren una immensa majoria que se senten quelcom espanyols sense deixar de ser catalanistes. Volen distanciar-se i tornar alguna bufetada, crec, a l'oligarquia espanyola. El català emprenyat ha trobat en la consulta la forma “civilitzada” de tornar-s'hi contra una plutocràcia de dretes espanyolista. Una plutocràcia que porta dècades obscenament tancada i extractiva, arrogant, retrograda, embolada de mitjans permanentment agressius, insultants, hereva d'una tradició imperialista explotadora, orgullosa d'una cultura del poder, de guanyadors i perdedors, de drets de conquesta, com repeteixen ells són "La Capital", ostentosa d'una tradició de“señorío”.

     En un camp ja ben fèrtil un brillant historiador oportunista, un gran orador amb vocació de
glòria, un pare que ens oculta la necessària duresa del camí ens pot ficar en un conflicte per una idea intel·lectualitzada de la història.

    Bé, almenys aquesta és la meva opinió actual. Jo també racionalitzo per intentar entendre i
avui després dels resultats necessitava posar-ho ....

Lluís Castellà Pericàs